Llei i desgovern

La luxúria, tal com l’entenem el humans , és la força més poderosa que existeix. És per luxúria que es forgen els imperis, es fan les grans fortunes, es perpetren les més vils traicions, es duen a terme els actes cruels i els gentils.
Tot s’esdevé en el món dels homes per luxúria, i no tan sols dels homes: no hi ha cap relació animal ni vegetal que no tingui com a darrer objectiu la regulació dels actes sexuals. I amb prou feines ens adonem que la força que mou tot el nostre món serveix únicament a un propòsit: la vida, ja que la luxúria no és més que la pulsió d’estendre la vida mateixa. La mateixa pulsió de la cél•lula primigenia, aquella que la va distingir de tot alló que l’envoltava: la primera vida orgànica, per alguna raó incomprensible per a l’enteniment humà tenia l’objectiu de reproduir-se fins l’infinit. La vida es va auto-crear amb vocació d’omplir el buit espantós de les distàncies inter-estelars.
Potser és per aixó que l’univers sencer odia la vida amb tan gran fúria que li és hostil fins al punt del pregon desig de la seva extinció. Alló que es inorgánic, que és la major part de l’univers, es governa a si mateix per lleis immutables. Es va crear d’acord a un pla que no podia ser d’una altra manera de com havia estat concebut en l’albada del temps i de l’espai. Perqué, si una cosa es governa per lleis immutables, ¿de quina manera pot actuar diferentment de com ha estat concebuda? L’univers es va començar a expandir des d’un punt minúscul amb la infal•lible promesa que en una hora llunyana tornaria al punt d’origen, tal com ho ha fet infinites vegades; tal és el seu batec. Tota l’energia que existeix inspira i expira, i entre cada compàs de respiració transcorre tot el temps que mai existirà. Alló inorgànic és el destí mateix, el tot pre-concebut.
La vida, en canvi, és el caos. La primera petita cèl•lula representa la negació absoluta dels principis universals de llei absoluta. El lliure arbitri va nèixer en el mateix moment en que la mare de tota vida es va dividir. Va ser llavors quan la vida va començar a revel•lar els seus propis designis: es nodriria d’allò inorgànic per a arribar a reemplaçar-lo algun dia com a principal agent de l’existència mateixa. Cada petit fotó de qué s’alimenta una planta terrícola, cada mol•lecula de metà engolida per una insignificant bactèria, representen per a l’univers una catàstrofe sense remei, ja que cada petit efecte, la manca d’aquella mol•lècula o d’aquell fotó que viatja rabent per la negror espantosa, té potencialment concatenacions d’abast infinit. La mteixa existència de la vida en un remot racó de l’univers fa que astres i gal•làxies ensopeguin en la dansa titànica que l’univers va escriure al principi dels temps. La llei immutable es perverteix amb cada batec de la vida, que aplica l’assaig i error amb la fi darrera de defenstrar allò que no és viu del cosmos mateix i d’esdevenir ella sola l’existència completa.