Gineceu i cafè

De ben petitó que sempre vaig ser assidu dels gineceus de la meva família. Els diumenges a Olivella, quan hom era alliberat de les feixugueses de la setmana hi havia dues sobretaules: primer la dels homes, entretinguts amb la darrera barroeria dels polítics del país, els nous motors dièsel de ves a saber quin model de cotxe o els moviments i les derives de la situació internacional. Un per un s’anàven escapant de taula per a asseure’s a les butaques, davant el gran televisor, a contemplar les proeses dels herois del motor (l’octanatge de la sang dels homes de la família és elevat) o a deixar-se acotxar mandrosament la migdiada per la pel·lícula dominical.
Per les dones era el moment de recollir taula i fer anar l’escombra, però les estovalles era la darrera cosa que es retirava: escombrat i fregat el terra i plats, gots i coberts nets i als calaixos, era el moment que les dones s’asseguessin altra vegada a taula. Es preparàven beuratges de tota mena, i diria que, la majoria de vegades, cap de repetit: cafès sols i amb llet (i succedanis d’axicòria per a tensions delicades), tés, til·les, camamilles i altres infusions que prometien efectes estrambòtics, des de l’elimanció de calories no volgudes fins a visites regulars a Ca’n Felip. Sucre o sacarina al gust de cadascú.
Jo, que la benzina em fa marejar, fins i tot si l’olor arriba travessant la pantalla des del Japó, els Emirats Àrabs o el Brasil; sempre he gaudit més de la neteja minuciosa i les infusions que d’escarxofar-me a contemplar les curses de voltes inesgotables. Tot i això, no seia a taula altra vegada per les bondats dels efectes de cap planta que es barreja amb aigua de les que l’Occident ha anat a descobrint al llarg dels segles. Jo seia i escoltava.
Escoltava el xerroteig de ma mare i ma germana, la meva iaia i ma tia Maria Anita en les ocasions que ens vistava. Poc a poc s’entreteixia un fil argumental i hipervincular d’històries de sagraments: enterros, casoris, batejos i adulteris; i d’altres de més profanes: m’he trobat tal o tal altre, què fa la filla de tal, saps quin una n’ha fet aquell malànima, com s’ha envellit aquella, i aquesta que ha fet un pacte amb el diable...
Tot de safreig a mitja veu, censurant les males accions d’altres amb cristianíssima benevolença i aprovant les bones tot i assentint amb el cap. Tot de broma que sempre acabava en escatologia i rialles no gaire fortes, no fos que algun home obrís un ull des dels coixins on niava. Conviccions ètiques quedàven al descobert en el transcurs de la tertúlia, conservadores de la manera que són conservadores les dones de casa meva, que volen ser-ho i no ho són ni gens ni mica, perquè són dels qui fan i deixen fer. Paraules que parlen del passat perquè el futur ja vindrà un dia i el present més immediat passa per recollir els estris del cafè i acabar de desparar taula abans que els homes de la casa s’espolsessin la mandra i comencessin a donar feina altra vegada.