De ben petitó que sempre vaig ser assidu dels gineceus de la meva família. Els diumenges a Olivella, quan hom era alliberat de les feixugueses de la setmana hi havia dues sobretaules: primer la dels homes, entretinguts amb la darrera barroeria dels polítics del país, els nous motors dièsel de ves a saber quin model de cotxe o els moviments i les derives de la situació internacional. Un per un s’anàven escapant de taula per a asseure’s a les butaques, davant el gran televisor, a contemplar les proeses dels herois del motor (l’octanatge de la sang dels homes de la família és elevat) o a deixar-se acotxar mandrosament la migdiada per la pel·lícula dominical.
Per les dones era el moment de recollir taula i fer anar l’escombra, però les estovalles era la darrera cosa que es retirava: escombrat i fregat el terra i plats, gots i coberts nets i als calaixos, era el moment que les dones s’asseguessin altra vegada a taula. Es preparàven beuratges de tota mena, i diria que, la majoria de vegades, cap de repetit: cafès sols i amb llet (i succedanis d’axicòria per a tensions delicades), tés, til·les, camamilles i altres infusions que prometien efectes estrambòtics, des de l’elimanció de calories no volgudes fins a visites regulars a Ca’n Felip. Sucre o sacarina al gust de cadascú.
Jo, que la benzina em fa marejar, fins i tot si l’olor arriba travessant la pantalla des del Japó, els Emirats Àrabs o el Brasil; sempre he gaudit més de la neteja minuciosa i les infusions que d’escarxofar-me a contemplar les curses de voltes inesgotables. Tot i això, no seia a taula altra vegada per les bondats dels efectes de cap planta que es barreja amb aigua de les que l’Occident ha anat a descobrint al llarg dels segles. Jo seia i escoltava.
Escoltava el xerroteig de ma mare i ma germana, la meva iaia i ma tia Maria Anita en les ocasions que ens vistava. Poc a poc s’entreteixia un fil argumental i hipervincular d’històries de sagraments: enterros, casoris, batejos i adulteris; i d’altres de més profanes: m’he trobat tal o tal altre, què fa la filla de tal, saps quin una n’ha fet aquell malànima, com s’ha envellit aquella, i aquesta que ha fet un pacte amb el diable...
Tot de safreig a mitja veu, censurant les males accions d’altres amb cristianíssima benevolença i aprovant les bones tot i assentint amb el cap. Tot de broma que sempre acabava en escatologia i rialles no gaire fortes, no fos que algun home obrís un ull des dels coixins on niava. Conviccions ètiques quedàven al descobert en el transcurs de la tertúlia, conservadores de la manera que són conservadores les dones de casa meva, que volen ser-ho i no ho són ni gens ni mica, perquè són dels qui fan i deixen fer. Paraules que parlen del passat perquè el futur ja vindrà un dia i el present més immediat passa per recollir els estris del cafè i acabar de desparar taula abans que els homes de la casa s’espolsessin la mandra i comencessin a donar feina altra vegada.
dimarts, 31 de març del 2009
dilluns, 29 de desembre del 2008
Llei i desgovern
La luxúria, tal com l’entenem el humans , és la força més poderosa que existeix. És per luxúria que es forgen els imperis, es fan les grans fortunes, es perpetren les més vils traicions, es duen a terme els actes cruels i els gentils.
Tot s’esdevé en el món dels homes per luxúria, i no tan sols dels homes: no hi ha cap relació animal ni vegetal que no tingui com a darrer objectiu la regulació dels actes sexuals. I amb prou feines ens adonem que la força que mou tot el nostre món serveix únicament a un propòsit: la vida, ja que la luxúria no és més que la pulsió d’estendre la vida mateixa. La mateixa pulsió de la cél•lula primigenia, aquella que la va distingir de tot alló que l’envoltava: la primera vida orgànica, per alguna raó incomprensible per a l’enteniment humà tenia l’objectiu de reproduir-se fins l’infinit. La vida es va auto-crear amb vocació d’omplir el buit espantós de les distàncies inter-estelars.
Potser és per aixó que l’univers sencer odia la vida amb tan gran fúria que li és hostil fins al punt del pregon desig de la seva extinció. Alló que es inorgánic, que és la major part de l’univers, es governa a si mateix per lleis immutables. Es va crear d’acord a un pla que no podia ser d’una altra manera de com havia estat concebut en l’albada del temps i de l’espai. Perqué, si una cosa es governa per lleis immutables, ¿de quina manera pot actuar diferentment de com ha estat concebuda? L’univers es va començar a expandir des d’un punt minúscul amb la infal•lible promesa que en una hora llunyana tornaria al punt d’origen, tal com ho ha fet infinites vegades; tal és el seu batec. Tota l’energia que existeix inspira i expira, i entre cada compàs de respiració transcorre tot el temps que mai existirà. Alló inorgànic és el destí mateix, el tot pre-concebut.
La vida, en canvi, és el caos. La primera petita cèl•lula representa la negació absoluta dels principis universals de llei absoluta. El lliure arbitri va nèixer en el mateix moment en que la mare de tota vida es va dividir. Va ser llavors quan la vida va començar a revel•lar els seus propis designis: es nodriria d’allò inorgànic per a arribar a reemplaçar-lo algun dia com a principal agent de l’existència mateixa. Cada petit fotó de qué s’alimenta una planta terrícola, cada mol•lecula de metà engolida per una insignificant bactèria, representen per a l’univers una catàstrofe sense remei, ja que cada petit efecte, la manca d’aquella mol•lècula o d’aquell fotó que viatja rabent per la negror espantosa, té potencialment concatenacions d’abast infinit. La mteixa existència de la vida en un remot racó de l’univers fa que astres i gal•làxies ensopeguin en la dansa titànica que l’univers va escriure al principi dels temps. La llei immutable es perverteix amb cada batec de la vida, que aplica l’assaig i error amb la fi darrera de defenstrar allò que no és viu del cosmos mateix i d’esdevenir ella sola l’existència completa.
Tot s’esdevé en el món dels homes per luxúria, i no tan sols dels homes: no hi ha cap relació animal ni vegetal que no tingui com a darrer objectiu la regulació dels actes sexuals. I amb prou feines ens adonem que la força que mou tot el nostre món serveix únicament a un propòsit: la vida, ja que la luxúria no és més que la pulsió d’estendre la vida mateixa. La mateixa pulsió de la cél•lula primigenia, aquella que la va distingir de tot alló que l’envoltava: la primera vida orgànica, per alguna raó incomprensible per a l’enteniment humà tenia l’objectiu de reproduir-se fins l’infinit. La vida es va auto-crear amb vocació d’omplir el buit espantós de les distàncies inter-estelars.
Potser és per aixó que l’univers sencer odia la vida amb tan gran fúria que li és hostil fins al punt del pregon desig de la seva extinció. Alló que es inorgánic, que és la major part de l’univers, es governa a si mateix per lleis immutables. Es va crear d’acord a un pla que no podia ser d’una altra manera de com havia estat concebut en l’albada del temps i de l’espai. Perqué, si una cosa es governa per lleis immutables, ¿de quina manera pot actuar diferentment de com ha estat concebuda? L’univers es va començar a expandir des d’un punt minúscul amb la infal•lible promesa que en una hora llunyana tornaria al punt d’origen, tal com ho ha fet infinites vegades; tal és el seu batec. Tota l’energia que existeix inspira i expira, i entre cada compàs de respiració transcorre tot el temps que mai existirà. Alló inorgànic és el destí mateix, el tot pre-concebut.
La vida, en canvi, és el caos. La primera petita cèl•lula representa la negació absoluta dels principis universals de llei absoluta. El lliure arbitri va nèixer en el mateix moment en que la mare de tota vida es va dividir. Va ser llavors quan la vida va començar a revel•lar els seus propis designis: es nodriria d’allò inorgànic per a arribar a reemplaçar-lo algun dia com a principal agent de l’existència mateixa. Cada petit fotó de qué s’alimenta una planta terrícola, cada mol•lecula de metà engolida per una insignificant bactèria, representen per a l’univers una catàstrofe sense remei, ja que cada petit efecte, la manca d’aquella mol•lècula o d’aquell fotó que viatja rabent per la negror espantosa, té potencialment concatenacions d’abast infinit. La mteixa existència de la vida en un remot racó de l’univers fa que astres i gal•làxies ensopeguin en la dansa titànica que l’univers va escriure al principi dels temps. La llei immutable es perverteix amb cada batec de la vida, que aplica l’assaig i error amb la fi darrera de defenstrar allò que no és viu del cosmos mateix i d’esdevenir ella sola l’existència completa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
